Juanito, feliços 31!

[Sé que aquesta web és un bloc de viatges, però necessitava un espai on publicar tot això i crec que ni Facebook, ni Twitter, ni Instagram em deixarien penjar-hi una parrafada tan llarga]

Juanito, feliços 31!

No acostumo a publicar fotos on es vegi la cara de l’Aina, però tu t’ho mereixes tot. Vaig fer-vos aquesta foto no fa ni dues setmanes sense imaginar-me que pocs dies després t’hauríem de dir adéu. T’havien donat un mal diagnòstic i dins del meu cap una veu em va dir que agafés la càmera perquè potser aquella seria la darrera imatge que tingués de tu amb l’Aina. Una veu a la que no volia escoltar perquè, en el fons del meu cor, encara hi havia un bri d’optimisme que esperava que poguéssiu gaudir l’un de l’altre durant moltes altres ocasions. Estàveu tan riallers…

Però, aquest maleït càncer ens ha deixat sense tu. Ni tan sols ens ha deixat dos dies de marge per estirar-te les orelles avui que en fas 31.

Em dol l’ànima pensar que ja no hi ets, però encara em dol més pensar que no veuràs les primeres passes de l’Aina; que no et podré enviar més vídeos seus perquè em diguis que et cau la baba; que tu, que eres el seu tiet ciclista, no li podràs ensenyar a anar amb bicicleta tal com em vas prometre i que, d’aquí a uns anys, tampoc et podré trucar per dir-te que la seva adolescència em treu de polleguera.

Ara, li explicarem tot de tu. Els tiets Aleix i Sílvia, l’Àlex i jo li explicarem infinites batalletes. Però, també li explicarem que has estat un lluitador fins al final, que has viscut feliç, que te l’estimaves moltíssim, però, sobretot, que has estat una gran persona i, el més important, un gran amic. Sempre he envejat la teva capacitat per portar-te bé amb tothom, fer amics allà on anaves i, el més important, saber conservar-los amb el pas del temps. No és feina fàcil, però la teva agenda de ministre i la quantitat de gent que ahir et va venir a dir adéu ens ha demostrat, fins a darrera hora, que eres especial per molta gent.

Fins ara he estat incapaç de dir-te res, d’escriure’t res. Avui que fas anys m’ha sortit i crec que això serà llarg, perquè tinc moltes coses al cap que volen sortir.

Fa dos dies que llegeixo notícies i escrits, totes amb bones paraules cap a tu. Quan algú se’n va, per molt que hagi estat mala persona, la gent l’alaba perquè ja no hi és, però l’injust del cas és que, realment, tu sí que ets una bona persona. Una de les millors amb qui he tingut la sort de creuar-me i maleeixo aquest càncer que m’ha deixat sense tu quan només teníem 30 anys.

El que se’m fa més estrany del cas és no poder trucar-te per fer safareig sobre tot això que ha passat. No em puc acabar de creure que no puguem comentar “has vist que ha vingut fulanito?”, “sutanito s’ha engreixat”, “has llegit aquest comentari que ha deixat menganito?”. Perquè, desenganyem-nos, som unes marujes i tu el millor amic ràdio patio que es pot tenir.

Durant els dos darrers dies he llegit i escoltat moltes històries de com vas conèixer a molta de la gent amb qui t’has creuat en aquesta vida. Sincerament, jo no recordo quan va ser el primer dia que et vaig veure. Sé on va ser i el motiu, ens havien posat junts al mateix grup de catequesi, però, quan fa d’això? 23, 24 anys? No em sap greu no recordar-ho. Penso que això significa que fa molt de temps que vaig tenir la sort que entressis a la meva vida.

I durant aquests vint-i-tants anys hem crescut junts, ens hem distanciat, ens hem retrobat, ens hem discutit (i no poques vegades, però sempre ens perdonàvem), hem rigut molt i ens hem donat la mà en els bons i en els mals moments. Aquests dies hi ha molta gent que intenta consolar-me, però se’m fa difícil acceptar les seves paraules perquè tu sempre hi eres, SEMPRE, i no sóc capaç d’imaginar-me com seguirà aquest camí sense tu.

De fet, no sé com m’atreviré a tornar a posar els peus al camp del Nàstic. Amb tu vaig anar per primera vegada a un partit al Nou Estadi. Devíem tenir 15 o 16 anys i era una nit freda d’hivern en un partit de copa contra l’Atlético de Madrid. El Nàstic va perdre (quina novetat), però devia ser tanta la passió que em vas encomanar per aquell equip que des de llavors no he deixat d’anar-hi. Vaig enredar al meu pare perquè ens féssim socis i a partir d’allí va néixer aquella bonica tradició de trobar-nos amb l’Aleix, i des de fa uns anys també amb l’Àlex, a les mitges parts per parlar de futbol o per posar-nos al dia dels darrers “cotilleos”. Anar al Nàstic no serà el mateix.

Que eres important per mi crec que molta gent ho sap, però crec que jo no n’era plenament conscient fins fa unes hores. En un text per homenatjar-te, l’Àlex va escriure que fa uns anys s’havia convertit en el teu “cunyat” gràcies a la relació que teníem tu i jo. Gràcies a aquestes paraules, jo, que no he tingut germans, me n’he adonat fa poc més de 24 hores que segurament, amb el permís de la teva germana Lorena, tu has estat per a mi el més similar al que deu ser tenir un germà. Repeteixo, sempre hi eres. Des del Canadà, des de Sant Antoni Maria Claret, des del carrer Gasòmetre, des d’Irlanda, des d’Apodaca… i m’imagino que això deu ser el que fa un germà. Espero haver-t’ho sabut tornar durant tots aquests anys perquè ara ja no sóc a temps de compensar-t’ho.

De fet, ahir, al teu funeral, vaig veure arribar gent amb grans poms de flors, samarretes dedicades… i em vaig sentir malament perquè a mi no se’m va ni passar pel cap anar a comprar-te una trista rosa. L’únic que se’m va acudir abans de sortir de casa va ser obrir un calaix, agafar un xumet de l’Aina i demanar que te’l posessin al damunt d’aquella caixa on descanses. Ella no et recordarà, ni ara entén que està passant, però espero que tu, allà on siguis, no te n’oblidis mai d’ella. És l’únic que demano.

Des de l’habitació on has passat les teves darreres hores veies la Mussara, tal com em vas fer notar, i en el fons vull pensar que te n’has anat amb la teva bicicleta per fer-ne el cim un cop més. T’ho han dit molts cops aquests dies, però, una vegada més no et farà mal. Siguis on siguis, no deixis mai de pedalar. De fet, n’estic convençuda que si mirem al cel, des de fa dos dies s’hi pot veure una nova estrella que va amb bicicleta.

Aquest càncer se t’ha emportat a tu, però també ens ha robat un tros del cor a tots els qui t’hem estimat. Mai tindré prou paraules d’agraïment cap a la teva família per haver-me deixat venir a l’hospital a veure’t per acomiadar-me de tu sense acomiadar-me. Aquella conversa compartida amb el Rubèn sobre les darreres xafarderies, durarà anys. Juanito ràdio patio en estat pur. El record d’aquella petonejada innocent, però alhora plena de sentiments i significat, no l’oblidaré mai. Com tampoc oblidaré que les teves darreres paraules cap a mi van ser dedicades a la teva petita neboda Aina. L’endemà vaig tenir la sort de tornar-te a fer un petó, però crec que aquest ja no el vas notar…

No et negaré que ens costarà remuntar, això no serà el mateix, fa poques hores que no hi ets i ja t’enyoro infinitament, però tirarem endavant i ajudarem a fer-ho als qui més han sentit la teva marxa. Et prometo que no deixarem de la mà a la teva estimada Mar, aquest àngel de la guarda que ha estat amb tu a totes hores i a qui tampoc sabré agrair mai prou tot el que ha fet per cuidar-te i fer-te feliç fins que has marxat.

I, tot i que les circumstàncies han estat les pitjors del món, per mi ha estat un plaer conèixer a la teva estimada iaia. M’ha dit que perquè no se n’havia anat ella enlloc teu i li he respost que t’hauria fet molt feliç poder explicar-nos, com feies cada any, que anàveu a Vinaròs a celebrar el seu anivesari. 101 en farà d’aquí a un mes! Així doncs, iaia del Joan, per molts anys que pugui seguir celebrant i recordant al seu nét.

Descansa Joan. Espero que la tristesa i la ràbia que ara sento quan penso amb tu i amb tot el que ha passat, algun dia es converteixi en enyorança, perquè t’asseguro que t’enyoraré. Sempre t’enyoraré.

T’estimo Juanito.

La teva Laia extintor

Nascuda a Tarragona, sóc periodista per vocació. M'agraden els castells i les cireres i m'apassionen els viatges i la fotografia. En una altra vida vull ser viatgera a temps complet // Nacida en Tarragona, soy periodista por vocación. Me gustan los castells y las cerezas y me apasionan los viajes y la fotografía. En otra vida quiero ser viajera a tiempo completo.

3 thoughts on “Juanito, feliços 31!

  1. Lourdes

    Com pot ser… Que guapo estava i que bé se’l veia per carnaval… Ànims Laia, això és molt fotut. Costa fer un dia a dia com si no hagués passat res… Sort en tenim dels petits que ens donen energia. ❤️

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies